dimarts, 20 de febrer de 2018

MASIA MANUEL DE CABANYES vs. BIBLIOTECA MUSEU VÍCTOR BALAGUER

Masia d'en Cabanyes



Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Aquest darrer dijous 15 de febrer, els alumnes de l'institut Manuel de Cabanyes hem realitzat la nostra segona visita al cor de la història de la literatura catalana del municipi de Vilanova i la Geltrú. La primera visita, per si no ho recordeu, va ser a la masia d'en Manuel de Cabanyes, l'1 de febrer, quan també vam visitar la part més antiga del poble.

En primer lloc, sembla que la primera visita, tal com afirmen diversos testimonis, va ser molt més entretinguda, ja que a banda que van tenir més hores per fer la visita, el que s'hi explicava va semblar, en certa manera, més interessant pel simple fet de com explicava la guia, ja que podies veure com gaudia de la seva passió.

Potser va ser més interessant pel fet de visitar una casa, on podies veure o imaginar de quina manera vivia la família. En canvi, en el museu/biblioteca Víctor Balaguer, com bé diu el nom, és un museu i, per tant, no se sent tant aquesta proximitat a la història que t'expliquen.

En segon lloc, el 15 de febrer, a la segona visita, al museu/biblioteca Víctor Balaguer, teníem només tres hores per veure el que potser necessita més temps per la seva intensitat. Malgrat això les classes magistrals van ser molt interessants, tant en un lloc com en l'altre, fins i tot més una mica més interessant en el segon, ja que la biblioteca antiga, de gairebé 150 anys, creava un ambient molt pròxim a l'època.

Per tant, aquest nou mètode d'estudiar en els mateixos llocs on va ocórrer el que s'està estudiant, és una molt bona oportunitat i ens hem de sentir privilegiats. Finalment, crec que tots nosaltres, o gairebé tots, ens emportem una molt bona experiència, i a mi personalment, m'ha semblat tot molt interessant perquè, com que no sóc de Vilanova, no sabia que hi havia tanta història i realment m'ha meravellat.

                                      (Judith Camacho, 1r Batxillerat B)

dijous, 8 de febrer de 2018

RUTA LITERÀRIA ROMANTICISME I MANUEL DE CABANYES




El dijous 1 de febrer, els alumnes de primer de batxillerat vam fer una excursió relacionada amb Manuel de Cabanyes. Primer, vam veure la casa de la família Cabanyes, on ens van fer una introducció i vam parlar de la família. Vam passar per la casa Papiol, una de les famílies més importants de la vila. Seguit d'això vam caminar fins a la Masia d'en Cabanyes, on ens van explicar més aspectes sobre la vida i l’obra l'escriptor.

Una vegada allà vam fer dos grups. Uns visitaven la masia i els altres feien una classe sobre el romanticisme i la poesia d'en Cabanyes, i després viceversa. La primera planta de la masia és un museu, que permet introduir aquesta figura literària i la seva vida. Vam veure llibres amb els seus escrits, pintures que va pintar el seu germà i més objectes de l'època i de la seva vida.

La segona planta, que es conserva com era, és la part més interessant, ja que pots veure com era la vida a l’època del poeta Manuel de Cabanyes. Podem veure la biblioteca que tenia, l'habitació d'Alexandre de Cabanyes (el seu net), l'habitació on va morir el poeta i una sala amb mobles important de Rússia. Al final de la visita, hi ha un "museu" amb les coses importants de l'època i de la seva vida.

Va ser molt interessant poder veure la masia en viu i no amb fotografies a classe.

(Elena Lizondo 1r A de Batxillerat)

dissabte, 3 de febrer de 2018

CRÒNICA D'UNA ANADA AL TEATRE: LA PLAÇA DEL DIAMANT

Eren dos quarts d’una quan vam emprendre el camí cap al teatre. La representació va començar a la una, de la mà d’una companyia teatral, Mea culpa, formada per només tres actors. Tot i això, van ser capaços d’interpretar tots els personatges pertinents, fet que demostra el seu nivell. De fet, van incorporar les dues versions de la protagonista, com a Natàlia i com a Colometa, per insistir en la seva evolució.
L’obertura de l’obra es va fer amb un vol de coloms, visible a una pantalla electrònica situada al darrer pla. Els coloms són, al llibre, símbol de problemes: entren progressivament en la llar de la noia per fer-la fora dels seus dominis.
A continuació, es va seguir el fil de la història. El masclisme i la dominació d’en Quimet es van descriure a la perfecció gràcies a la repetició amb ecos de certes expressions com ara “Pobra Maria!”, “Tu no en saps”, “T’ha d’agradar”. Aquest fet va posar èmfasi en la personalitat d’en Quimet i conseqüentment va facilitar la comprensió de l’obra a l’espectador.
Un altre punt molt positiu de l’actuació, que la va fer amena, va ser la cançó de cabaret que van cantar, en la qual predominava la paraula “vaselina”. Paral·lelament, els actors van baixar de l’escenari i van jugar amb la vergonya d’algunes persones. Aquest moment es va traduir en una pausa que va connectar el públic amb l’obra de manera intel·ligent.
En acabar la representació, els actors ens van explicar com havien fet l’adaptació de l’obra i posteriorment la possibilitat de fer preguntes va ser oferta. Malauradament, no molts ens vam atrevir a interrogar als intèrprets.


                                            (Javier Romera, 2n A Batxillerat)

dimarts, 10 d’octubre de 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Reprenem, amb el nou curs, la publicació dels treballs premiats en la passada edició dels Premis Sant Jordi de l'institut Manuel de Cabanyes. Ara és el torn del treball de la Luz Marina Brítez, de l'aula d'acollida. Enhorabona, Luz, una gran aportació!




El dia de l’amor

Tothom està esperant el dia de Sant Jordi, però més els enamorats, perquè el dia de Sant Jordi és per a això, per a l’amor i la felicitat. I així, els homes i les dones demostren tot el seu amor...

Així comença aquesta història, quan un home que portava una vida normal va veure una dona i li va dir que aniria un dia al seu castell per a conèixer-la millor, ja que se n’havia enamorat.
El pare de la noia li va dir que no podia ser el seu amor, ja que per poder estar amb ella havia de matar un drac que sempre estava amenaçant el regne. El jove enamorat va contestar que ho faria tot per la princesa, i va anar a trobar el drac.
Aleshores, es va acomiadar de la princesa i li va dir que tot aniria bé i que el seu amor estava sa i estalvi. El jove, que es deia Damià, va agafar una espasa i un casc i una armadura, que brillava com la plata i l’or, per anar a lluitar contra el drac.
Després d’una llarga lluita, el Damià va matar el drac. De la sang del drac en van sortir tres fades, i una li va dir:

Jo et dono aquesta rosa perquè li regalis a la dona més bonica!

El jove va dir que ja sabia a qui la hi donaria, a la princesa del castell, que es deia Audrey. Era tan bonica com totes les roses juntes. Arribat el moment, el Damià, que treballava en una barriada del regne, va anar al castell. Allà hi havia el pare de l’Audrey, el rei Pau. Ell es va quedar molt sorprès en veure el Damià, ja que no es pensava que aconseguiria matar el drac i pujar al castell. El rei Pau li va demanar perdó per no haver confiat en un simple treballador.

Finalment, la princesa Audrey i el Damià es van casar, i el simple treballador es va convertir en príncep. Junts van ser feliços i van tenir una nena tan bonica com la princesa.

                                                         Luz Marina Brítez (1rD)
 

dijous, 8 de juny de 2017

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES

Avui l'institut ha rebut la visita de l'Anna Grau Gimeno, filla de Francesc Grau i Viader, autor del llibre Dues línies terriblement paral·leles, que han llegit gran part dels alumnes de 4t d'ESO. Es tracta d'un dietari novel·lat sobre l'experiència bèl·lica i humana d'un soldat republicà català de la lleva del biberó, que va ser mobilitzat i enviat al front de l'Ebre amb disset anys. Els alumnes han llegit el llibre, han valorat el testimoni històric que aporta i la qualitat literària del text i, com a cloenda, han preparat bibliotràilers i valoracions personals per oferir-los a la filla de l'autor. 

Anna Gimeno ha presentat la figura del seu pare i del context en què es va moure, tant el poble de Calella (El Maresme) com els escenaris de la guerra i de la repressió franquista. Els alumnes de 4t B i D d'ESO han plantejat preguntes personals i històriques a la nostra convidada, que ha quedat gratament sorpresa del grau d'interès i de maduresa de tots vosaltres. Creiem que aquesta activitat ha servit per sensibilitzar-nos sobre els valors de la pau i la democràcia, que han d'arrelar definitivament al nostre país.

I, per als que tingueu més ganes de llegir llibres d'aquest autor, us recomanem Rua de captius, que explica l'experiència de Grau als camps de concentració franquistes a la immediata postguerra, concretament a Logroño i a Miranda de Ebro.

Gràcies, Anna, per la xerrada que ens has regalat. I, sobretot, gràcies, Francesc, per transformar en literatura els teus records, la teva història que és també la nostra! 



dimarts, 6 de juny de 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Continuem la publicació dels treballs premiats al Sant Jordi d'enguany. Aquesta setmana us oferim el primer premi de poesia de 1r i 2n d'ESO. Feliciteu la Clàudia Mateos, de 2n B, que n'és l'autora.

SANT JORDI I EL DRAC

El 23 d’abril,
diada de Sant Jordi,
cavaller de Catalunya,
salva el país d’un drac monstruós.                                   


Sant Jordi cavalcant
salva la bella princesa
del drac mal conformat
que la vol espantar.


El drac es va apropar
i Sant Jordi el va matar,
una rosa va regalar
de la sang que va regalimar.


La preciosa princesa,
un petó li va donar
i Sant Jordi es va casar
per l’amor que li va mostrar.


(Clàudia Mateos, 2n B ESO)

dilluns, 29 de maig de 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Publiquem avui el treball guanyador del premi de prosa de Batxillerat, obra de Núria Ortiz. Enhorabona, Núria!

DESITJOS

El Raül és un nen de 7 anys. Viu amb els seus pares en una casa prop del poble. Sembla que la vida li va bé...

Dilluns 6 d’abril del 2015

M’he despertat amb moltes ganes d’anar al col·legi. Avui ens n’anem d’excursió al zoo. A l’autocar m’assec amb el meu millor amic, en Santi. Ens haurem d’asseure davant perquè ell es mareja, però a mi no m'importa, mentre estigui amb ell.                                                                                                                     
Ha estat un dia espectacular, hem vist com salten els dofins, les gàbies dels lleons i el que més m'ha agradat ha estat donar de menjar als cavalls. En Santi i jo hem muntat uns ponis.

Dilluns 20 d’abril del 2015

Per fi és dilluns. És l’aniversari d’en Santi. Tinc ganes d’arribar a l’escola i poder felicitar-lo.
M'he divertit molt en la seva festa. Hem anat a casa, la seva mare ha preparat un pastís deliciós i després hem anat al parc per donar-li els regals. M’ha dit que el millor regal ha estat el meu.

Dimecres  29 d’abril del 2015

Avui ha estat un dia molt avorrit a l’escola. No hi havia res divertit. He estat tot el matí fent exercicis. Quan he arribat a casa hi havia verdura per menjar, el que més odio. Els meus pares s’han enfadat amb mi perquè no me la volia acabar, però al final m’ho he menjat tot.

Dimarts 5 de maig del 2015

Estic ingressat a l’hospital. Aquest matí he creuat en vermell i m'ha atropellat un cotxe. M’acaben d’operar i no em trobo molt bé. Porto les mans embenades i una cama enguixada. He de passar la nit a l’hospital i no sé quan podré sortir.
PD: el dia d'avui està escrit per la meva mare perquè jo no puc escriure.

Divendres 8 de maig del 2015

Segueixo a l’hospital. No m’han dit res, els metges.
Aquesta tarda ha vingut a veure’m el meu amic Santi. M’ha portat dolços de xocolata, els que més m’agraden, per berenar. S’ha quedat una estoneta perquè havia d’entrenar. M’ha explicat tot el que fan a classe. Com m’agradaria anar a l'escola per veure els meus amics.
I en res em toca sopar, no m’agrada gens el menjar de l’hospital.
PD: el dia d'avui l’ha escrit el meu company d’habitació Dylan.

Dimarts 12 de maig del 2015

Veig els meus pares preocupats últimament. La meva mare es passa el dia a l'hospital amb mi. El meu pare ve a les tardes perquè als matins treballa. Quan ens reunim tots tres, m’expliquen com els ha anat el dia, i jo els explico com passo el dia aquí, amb en Dylan.
És una cosa avorrida, cada dia el mateix, però és divertit parlar amb el Dylan. Ell ha viatjat molt i, encara que sigui més gran que jo, li agrada jugar amb mi a cartes a la nit.

PD: Ja puc escriure, per fi!

Dijous 21 de maig del 2015

Avui el Dylan m’ha explicat un dels seus viatges, quan va anar a Londres. M’ha promès que quan sortim de l’hospital anirem a Londres junts i ens ho passarem genial.

Dimecres 26 de maig del 2015

És molt avorrit estar a l’hospital. No em deixen anar-me'n a casa perquè diuen que estic malalt, però jo em trobo bé. Demà m’operen perquè els metges m'han dit que la cama no s'ha soldat bé, és a dir, que no s’ha curat bé.

Dijous 27 de maig del 2015

És molt d'hora i m’he despertat perquè estic molt nerviós. Avui m’operen i tinc por. Estic molt nerviós i m’agradaria parlar amb en Dylan, però no em vull despertar.
Ja ha acabat l’operació i ja estic a la meva habitació. Em fa una mica de mal la cama, però no gaire.
El millor d’avui és que m’ha vingut a visitar en Santi després de tants dies. Ha portat menjar i hem berenat tots tres: el Santi, el Dylan i jo.

Divendres 28 de maig del 2015

Des de fa una setmana tinc una professora que ve a l'hospital perquè jo no puc anar a l’escola. A mi ja m’agradaria anar-hi per veure tots els meus amics.

Dimarts 2 de juny del 2015

Aquest matí han vingut els meus pares, tots dos. M’ha estranyat molt perquè el meu pare treballa.
Després de dinar han vingut els meus pares i el meu metge. M’han donat una mala notícia. M’han dit que encara estic malalt i que tinc molt poques possibilitats de seguir endavant. M’han anunciat que em queden pocs dies de vida.
No estic trist ni alegre, no sé com estic, no sé com reaccionar, no sé com prendre-m'ho. L'únic que puc dir és que estic en xoc.
Li ho he explicat al Dylan. S’ha posat molt trist, fins i tot s’ha posat a plorar. M’ha dit que m’ajudarà a complir tot el que jo vulgui. Això m’ha animat una mica més.
Acabo de trucar per telèfon al meu amic i vindrà en quinze minuts.

Dijous 3 de juny del 2015

Són les tres de la matinada. Ha estat una nit dura, no ha estat fàcil dir-li al meu millor amic (gairebé germà) que en uns dies el deixaré sol. El pobre es va posar a plorar quan li vaig explicar, també hi havia en Dylan quan li vaig donar la notícia.
Tots tres ens vam abraçar amb forces, això em va animar molt. Saber que tinc dos amics que són gairebé com germans, com els germans que mai he tingut.
Ha estat una nit diferent, d’altra banda: he fet una llista de set desitjos per complir-los. El meu primer desig és banyar-me a la platja.
Ha estat un dels millors dies de la meva vida: anar a la platja, poder sentir la sorra entre els meus peus, nedar al mar, prendre el sol, fer un enorme castell de sorra, menjar sota el para-sol... Ha estat un dia fantàstic .
Són les deu de la nit. Ja he arribat de la platja. El Dylan ha convençut les infermeres per sortir, però amb una condició: ens acompanyaria la Matilde, la meva infermera, per ajudar-me i donar-me els xarops quan els necessiti.
Tinc ganes que sigui demà. M’han dit que m’han preparat una sorpresa.

Divendres 4 de juny del 2015

Són les tres de la matinada. Els meus pares han vingut a l’hospital i hem agafat el cotxe per dirigir-nos a l’aeroport i llavors m’han explicat que ens n’anem a Londres.
Ja són gairebé les onze de la nit. Torno a estar una altra vegada a l’avió. Ha estat un dia molt divertit i atrafegat. Hem arribat a l’aeroport de Gatwick i hem pujat al típic autobús londinenc vermell que ens ha portat fins al Big Ben. Després hem pujat al London Eye. M’ha agradat moltíssim. Ràpidament amb metros, trens i busos hem anat a visitar Camden Town, un mercat gegantí i molt famós. Ens hem fet moltes fotos per tenir-les de record. Ben aviat ja arribarem a l’hospital.

Dissabte 5 de juny del 2015

El meu amic Santi ha aconseguit un dels meus desitjos: posar nom a un estel. Ha estat a través d’un amic del seu pare. El millor és que m'ha aconseguit trobar una constel·lació sense nom que la componen cinc estrelles. Cada estrella ha de portar un nom diferent: Santi, Dylan, Lucia (la meva mare), Joan (el meu pare) i el meu, Raül. Ja porto tres desitjos, quina il·lusió!
Avui no he pogut sortir de l’hospital, però tant me fa, perquè he estat amb els meus amics i amb això ja en tinc prou.

Diumenge 6 de juny del 2015

Són més o menys les set del matí. Ens hem despertat tots molt d'hora per anar a veure la neu. Anirem a una estació d'esquí tot i que jo no sé esquiar.
Magnífic dia. Per primera vegada he pogut tocar la neu, sentir el fred que crema entre les meves mans, veure la neu completament blanca, un blanc que sempre he sentit a dir, però que mai havia vist ni tocat. Hi ha hagut una meravellosa actuació d’snowboard. Sorprenent! També he fet un ninot de neu i una guerra de boles de neu.

Dilluns 7 de juny del 2015

M’acabo de despertar, és més tard del normal. Aquesta tarda volaré en globus.
Ja puc dir que he volat en avió i en globus. Ha estat molt emocionant. He pujat a un globus blau amb els meus pares i en un de groc han pujat els meus amics i la meva infermera.

Dimarts 8 de juny del 2015

Aquesta nit juga el Barça contra el Reial Madrid al Camp Nou, a Barcelona. El partit és a les vuit, així que quan acabi de berenar hi anirem.
M’agrada bastant el futbol però no sóc de cap equip, però això no treu que vulgui anar a veure un partit en directe.
Ja hem tornat. Han quedat empatats. M’he fet algunes fotos amb els dos equips, ja que m’han deixat entrar al camp i poder conèixer alguns dels jugadors.

Divendres 9 de juny del 2015

Suposadament avui és el meu últim dia en aquest món, ningú m’ho ha dit, però ho pressento. He decidit no fer una festa de comiat ni res de l’estil. No sé quan em moriré. Tinc por, molta por.
He escrit una carta i està en el fons del meu diari.

És el migdia del 9 de juny del 2015. Mor a l'hospital en Raül, un nen ple de desitjos i somnis per complir, amb tota una vida per davant.
El funeral del nen va ser l’endemà al matí. Van anar-hi els seus amics, el Dylan i el Santi. Per descomptat, els familiars del nen i uns quants dels seus professors.
Dies més tardes, els seus pares i els seus dos amics, recollint les seves coses que va deixar a l'hospital, van trobar el diari, el van agafar i en va caure un sobre blau. Posava: "Per a la mare i el pare. Per al Santi i el Dylan també ".
Van obrir el sobre, dins contenia la carta que havia escrit el nen.
La carta començava així:
"Hola a tots. Suposo que ja han passat diversos dies des del meu enterrament. Vull dir-vos abans de tot que us estimo moltíssim i que sempre serà així.
No vull que estigueu tristos perquè m'heu fet la persona més feliç en la meva última setmana de vida. Mare, pare, us vull donar les gràcies per fer-me feliç des del dia que vaig néixer, per cuidar-me, protegir-me i estimar-me com ningú. Per donar-me la vida, per ensenyar-me a estimar i a ser estimat, per ser-hi quan més ho he necessitat, per tots els matins, tardes i nits aquí amb mi a l’hospital.
Digueu a l'àvia que l’estimo molt i que sé que plora cada nit en pensar en mi, però digueu-li que es recordi de quan era més petit i anava casa seva a jugar i ens passàvem hores junts, asseguts al sofà i jo sobre d’ella. Per cert, digueu-li  que mai oblidaré les abraçades tan grans que em feia.
Dylan, Santi! Vull dir-vos que sou els meus millors amics i que sapigueu que per a mi sou com germans. Us estimo moltíssim!
Moltes gràcies, Santi, per aconseguir posar el nom a un estel, bé, a una constel·lació. Gràcies pels berenars i les experiències com el dia al zoo, els dies a la classe, quan m'has vingut a visitar...
Moltes gràcies, Dylan, has estat el meu germà gran a l’hospital. Gràcies per les nits que hem passat jugant a cartes, pels teus consells i per complir la teva promesa del viatge a Londres i pels teus ànims quan estava trist.
Matilde i Doctor, moltes gràcies per cuidar-me tot aquest temps aquí a l’hospital.
He de dir-vos un secret: jo em volia morir. Volia que tot acabés perquè us veia a vosaltres, mare i pare, patir molt, preocupats i, fins i tot, desesperats, i jo no volia que ho passéssiu malament per mi. D'altra banda desitjava amb ganes quedar-me aquí amb vosaltres, per veure-us i abraçar-vos molt fort cada dia.
En tot moment vaig saber el meu estat de salut, sabia que no em curaria i que al final me n’aniria per sempre.
Deveu pensar que era molt jove per morir, però jo us dic una cosa: més val viure intensament i poc, que viure molt sense ganes.
No us preocupeu, no ploreu encara que sé que ho fareu. No feu tot això perquè jo he estat feliç tot el temps, he complert els meus desitjos en una setmana; i el més important és que heu estat amb mi i no m’heu abandonat en cap moment, no m’he sentit sol mai. "
Moltes gràcies a tots una vegada més. El vostre fill, amic i pacient, Raül.”


Núria Ortiz (1r C Batxillerat)